A la literatura de finals del segle XIX i principis del XX, diversos autors retraten la vida dels pastors com un ofici bucòlic, on el pastor forma part dun món gairebé idealitzat amb uns valors ètics i morals arrelats al territori. Aquesta imatge, però, no té res a veure amb la realitat que han viscut els pastors de debò. Atalaiar el bestiar ha estat, per a la gran majoria, fer-se molts tips de treballar, arreplegar més duna mullena a lesquena, patir per les inclemències del temps o simplement, no tenir ni un dia de repòs en tot lany. Una de les activitats lligades als pastors és la transhumància, que ha estat, des de temps immemorials, una activitat constant a la comarca de lAlt Empordà.
Les anades i vingudes del bestiar en cerca de les millors pastures i de les herbes més tendres, per tal de poder subsistir i fugir de les contrades més inhòspites quan el temps ja no permet seguir aprofitant les pastures, ha obligat els pastors a desplaçar-se any rere any de les muntanyes pirinenques cap a les planes de la Catalunya més oriental. Aquest pas constant ha donat origen a camins i passos molt ben estipulats que han deixat petja a través de les valls tot aprofitant qualsevol escletxa en terrenys abruptes i muntanyencs.
