NOU VIATGE AL PIRINEU

Quan Quera rep l’encàrrec de repetir el recorregut que Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van fer cinquanta anys enrere, no sap que el viatge que emprendrà anirà més enllà de la mera caminada.

D’entrada llegeix els llibres que els escriptors van escriure després del viatge: Viaje al Pirineo de Lérida, de Cela, i A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, el primer de la col·lecció A peu, d’Espinàs.

Després, tot observant l’evolució del Pirineu els últims cinquanta anys, comença a escriure el seu relat de viatge i les ressenyes excursionistes. Ells van viatjar-hi el 1956, mentre que ella ho fa el 2007.

A mesura que avança el viatge, però, Quera s’adona d’un fet sorprenent. S’adona que Espinàs té coses per agrair a Cela però, sobretot, que Cela, premi Nobel de Literatura, va morir amb un gran deute a Espinàs.

Amb una narrativa àgil i un estil clar, de vegades poètic i d’altres amb un especial sentit de l’humor, l’autora desgrana el seu viatge incloent reflexions sobre el Pirineu que van conèixer els seus predecessors, però també del Pirineu que van conèixer antics viatgers de segles passats.

Finalment, sempre a ritme de caminades, ens desvetlla un secret de Cela que fins ara havia passat desapercebut.