Si hi ha hagut en la història de Catalunya una paraula maleïda, manipulada i grapejada per tothom, i utilitzada com a arma llencívola contra els adversaris, ha estat sens dubte la denominació de botifler. En termes historiogràfics el problema rau en què no és fàcil identificar amb precisió aquesta categoria de personatges, i la seva peripècia personal en el transcurs del conflicte successori. Sens dubte no es poden equiparar els filipistes de primera hora, que es posicionaren a favor de Felip V lany 1705, amb els que es convertiren en col·laboracionistes dels exèrcits borbònics a partir del doble fracàs de les ofensives aliades de 1707 i 1710, i molt menys amb els trànsfugues oportunistes que pretenien fer-se passar per fervorosos botiflers a partir de 1713, quan la guerra ja es veia irremissiblement perduda, i els exèrcits de les dues corones borbòniques assetjaven Barcelona. Les mateixes fonts de lèpoca sesmercen en diferenciar els filipistes de primera hora, (botiflers de convicció), dels que sanaren sumant al carro del vencedor en letapa final de la guerra (botiflers sobrevinguts o de conveniència). Aquesta giragonça personal, de canvi de camisa política, apareix perfectament identificable en el contingut de les declaracions de mèrits dels suposats botiflers en els anys finals de la guerra, quan tothom hagué de definir la seva adscripció dinàstica, i acreditar en termes creïbles la seva lleialtat a Felip V, amb la finalitat no solament deludir el rigor de la repressió, sinó també de fer-se mereixedors dels beneficis i recompenses promeses pel nou monarca als seus partidaris. Pensem que aquests episodis esdevenen una de les etapes més lamentables i controvertides de la nostra història.