Útil, humil, preciosa i casta. Daquesta manera definia la germana aigua Sant Francesc dAssís en el Càntic a les criatures, un dels primers textos de la literatura italiana, escrit a principis del segle XIII. Però a laigua no només se li poden tirar floretes: dir aigua vol dir vida i vol dir mort. Ja ho anunciava fa més de dos mil anys Tales de Milet quan afirmava que tot ve de laigua, tot saguanta per laigua i tot acaba en laigua. I no gaire més tard reblava el clau Heràclit quan explicava que no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu i que lésser humà té el mateix destí que laigua que corre: la mort.
I, arribats a la mort, laigua representa la resurrecció, la renaixença. Diverses són les mitologies que, com la grega en el cas de Caront, parlen dun barquer que fa el trànsit de les ànimes al més enllà. Laigua, al·legoria indestriable de vida i de mort, ha estat present en limaginari col·lectiu de la humanitat des de temps immemorials i ha donat lloc tant a senzilles dites populars com a elaborades obres literàries Jardí vora el mar o Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. Laigua és un dels símbols més constants en les nostres vides. Per això té sentit que hi dediquem aquest dossier.
