Quedat una mica enrere i assegurat els peus em diu en Chiri, saltant com una cabra. Vaig a veure què es veu des de laltra banda daquest morro i vinc de seguida.
Al cap duns minuts torna a ser allà, somrient:
Enric, la cova és aquí mateix, al tombar. Vine!
Penso en aquell petit article del diari que mha dut fins aquí, a tres escasses passes de la cova:
Què coi! exclamo. I faig el salt, agafant-me al vessant, suant de valent i arrossegant-me a quatre potes per la vora de lestimball, sense massa gràcia ni estètica, fins a veure una mena de niu de metralladora.
En Chiri ja és a dins. Shi ha arrossegat i jo faig el mateix. En entrar, obro els ulls de bat a bat i «Ooooooh, meravella!», exclamo, content democió
«Tercer llibre de la proposta personal Pentalogia de lHimàlaia, després de Sota el cel de Tushita (2004) i Ki, Ki, So, Sooo! (2012)»