En dues ocasions he estiuejat a la Vall dAran. La primera fou una experiència inquietant i enriquidora alhora per les peripècies ocorregudes i els paranys que sen dimanaren. Sóc matinera i afeccionada a caminar per dreceres desconegudes. Anava sola i tenia seixanta anys. Vaig fer extravagàncies, però, a certa edat, lextravagància és una manera de plantar cara al temps. (...) El projecte literari prengué forma. No volia que fos un llibre de viatges ni tampoc un dietari; no em proposava escriure un panegíric de la vall dAran ni plagiar la sucosa narració que en feu Josep Maria Espinàs després de caminar-se-la. La meva dèria era una altra. Volia escriure els DEU MATINS increïbles i mhi vaig mentalitzar, com es diu ara; mhi vaig preparar a fons, sense pressa, documentant-me sobre geografia i botànica, fins i tot sobre els gossos, puix que es gos fos protagonista dels episodis més notables.
