La bellesa abrupta del millor Joan Margarit.
Mai fins ara, Joan Margarit no havia escrit un llibre que, conservant la tendresa dels seus primers poemes, tingués també la lucidesa severa dels últims. La intel?ligència sentimental i la bellesa abrupta d'aquests versos signifiquen un pas de gegant en la poesia del poeta català més llegit del nostre temps. Assegut en un tren contemplo els camps i de sobte, fugaç, passa una casa que és el llampec d?alguna veritat. Seria un error baixar del tren. Ja no hi seria. Estimar és on, i sempre hi ha una cosa que m?ho revela: un terrat al sol, la tarima del director d?orquestra sense ningú, només amb una rosa, mentre al voltant els músics toquen sols. Un dormitori a l?alba, un camp segat. Per descomptat, el cant d?aquells ocells al cementiri un matí de juny. Estimar és on. Perdura al fons de tot: és d?on venim. I és aquell lloc on va quedant la vida.