El gran encert del PSUC va ser crear un terreny de joc polític en el qual tothom se sentia a gsut i en què era possible la col·laboració entre diferents punts de vista, mentre tinguessin l'objectiu d'avançar cap a la democràcia. Va vehicular la utilització de les escletxes legals del franquisme sense excloure la continuació del combat clandestí. Durant uns anys, el PSUC va ser més que un partit, va esdevenir un movi ment si no de masses, sí d'àmplies minories amb un desig de canviar que actuaven solidàriament. Va saber fer de pal de paller de molta gent compromesa, aglutinant esforços i donant-los forama política. Eren uns temps en què molts se sentien "companys de viatge" més que militants amb carnet. La revista CAU, publicada durant els agitats anys setanta, va ser un mirall d'aquesta confluència.