El foc s’atura amb aigua, l’aigua no es pot parar. Aquesta frase l’hem sentida sovint als més grans i segurament és verídica per bé que inexacta. A les nostres contrades, si parlem de desgràcies, podem assegurar que les que més ens han aclaparat són l’aigua i el foc. Perquè les secades patides han estat menys rigoroses, especialment en la durada, i les nevades, a muntanya, es passen amb resignació.
En canvi, de tempestes amb llamps i pedra se’n recorden de molt severes i han fet molt mal, sobretot materials, però també personals. Hom recorda, aquí i allà, un parent pastor, un amic excursionista o un veí boletaire que han perdut la vida a conseqüència d’una llampegadissa. No en va, fem servir el llamp per renegar i descarregar el geni amb més o menys audàcia
