Ja fa dues dècades que van començar a establir-se vies verdes a Catalunya. Les plataformes d’antics trens de caire local o minaire que havien quedat abandonades i eren devorades per la vegetació i la degradació es van recuperar per a ús ciutadà. Així, recorreguts eminentment plans van ser envaïts per caminants, ciclistes i fins i tot genets. Camins lliures de cotxes, amb baranes de fusta en els llocs que podien tenir una mica de risc, amb bancs per seure i fonts on trencar la set, amb antigues estacions reconvertides en bars, restaurants o centres d’informació. I, al darrere, hi van arribar empreses de lloguer de bicicletes, allotjaments… el fenomen va créixer, tot i que no es pot dir el mateix de la xarxa de vies verdes. Certament, tenim una de molt limitada.
En aquest volum hem recollit totes les oficials i a més hem afegit els anomenats Camins Naturals, una iniciativa del Ministeri d’Agricultura que també va començar l’any 1993 i que senyalitza camins d’interès històric, cultural i natural i que no són molt coneguts, la veritat.
Catalunya és, eminentment, un país de muntanyes. De manera que les vies verdes i els camins naturals–que majoritàriament segueixen els cursos fluvials, per bé que hi ha excepcions– proporcionen una xarxa d’excursions assequibles a tota mena de caminants i
ciclistes, sense exagerats esforços físics.
