AA.VV
A la paret, un mirall. A sota, un modest taulell on reposen, sobre draps blancs, tisores i pintes, navalla, brotxa i dues ampolles, una de quina i una de colònia. Davant del mirall, una cadira de braços amb reposacaps. En una paret lateral, en un penjador senzill, una capa blanca i, al costat, un calendari. En aquesta escenografia minimalista, la figura blanca d’un barber fa el servei –l’afaitada– a un client habitual. Asseguts en cadires de balca, homes que esperen el torn. És un diumenge al matí en un poble qualsevol al voltant de les Gavarres, l’Ardenya o el Montgrí dels anys de postguerra. A les comunitats de muntanya, el barber– que sempre tenia un altre ofici –treballava en condicions més precàries i amb eines més rudimentàries. Tant en un lloc com l’altre, però, les barberies havien estat institucions importantíssimes, que acomplien una funció bàsica, al costat de l’estètica i la higiènica: socialitzar els homes, possibilitar-los la conversa, apropar-los a la informació. Parlem dels barbers i de la seva feina, però també del fòrum, del lloc de trobada que representaven les barberies.